Yure

ARA QUE ESTIC A BORDEUS

 

 

Tractar d’endevinar què hi ha dins de mi. Parar i escoltar al meu cos, al meu cervell. Què hi ha. I de sobte, totes les respostes es tornen una, i no sé si és la veritable, o si reialment sóc massa tendent a simplificar-ho tot i em deixe els matissos.

 

En realitat, tot és molt simple. Un es lleva, menja, viu, menja, torna a viure, torna a menjar, i es gita. I així, fins la mort. Fan falta poques coses per a fer-nos sentir a casa: un grapat d’amics, algú a qui professar-li la nostra estima, un lloc on sentir-nos segurs, algú en qui confiar. I si és eixa mateixa persona que estimem, doncs tot va bé. De quan en quan, una eixideta, una desconnexió per allò de l’estranyament, l’anàlisi, la valuació del que una mateixa té. I tornar a eixe lloc estable. Una feina, una parella, potser un hogar. I anar fent. Veure com passen els dies, les persones, els somnis, més o menys satisfets uns d’altres. Continuar tenint quelcom amb què somiar. I així passa la vida, i no et manca res més.

 

Si tot va bé. Això és si tot va bé. El paquet bàsic. Doncs de sobte, a una li ve la vida com una punyada a la barbeta, i li entren ganes de cridar, d’agarrar-se fort a alguna cosa que li sostinga mentre intenta, potser infructuosament, que no se li omplin els ulls de llàgrimes. I llavors ens en recordem de la resposta, la potser única, la potser errònia. La potser ja no meua.

 

I llavors, siguent atea com sóc, només em queda creure en el destí. I creure que de debò, tot això és un camí cap a un lloc millor, i no una errança de passes perdudes. O potser només siga la crisi.

Comentarios

No hay ningún comentario

Añadir un Comentario: